Eucaristia del primer dimarts de més.
Espai de reflexió sobre Sant Martí de Porres
SANT MARTÍ, VERITABLE ORANT – Part I
Dir que San Martín pregava, és afirmar allò que vivia. La oració, la intimitat amb Déu era la seva vida. La pregària és consciència d’estar en relació amb algú.
San Martín estava en comunicació permanent amb Déu. La seva vida era Jesucrist i la comunió amb Ell era l’estil de la seva vida. Un és gran en la mesura que s’acosta a Déu i viu en ell.
Al contemplar l’oració de Sant Martín comprenem com Déu enriqueix la personalitat de l’orant. En l’oració, com intimitat, l’Esperit dóna la certesa que l’orant és algú per a Déu. Ja que en el que prega està present el mateix Déu, es fa el seu confident, dipòsit dels seus secrets. Per això veiem a Sant Martí coom posseïdor d’una saviesa profunda, que és un do diví.
Per entendre la pregària de Sant Martí, cal endinsar-se en el seu cor: lloc Sant, temple de Déu en el que Déu mateix s’hi va fer familiar. Es va fer experiència en ell el que va dir el Senyor: “Sí algú m’estima, guardarà la meva Paraula i el meu Pare l’estimarà i vindrem a ell i farem estada en ell”(Jn. 14, 23).
Amb seguretat que Sant Martín va realitzar el desig de Jesús de ser elegit per ser sant i immaculat en la presència de Déu en l’amor (Ef 1,4). Així entenem alguna cosa del seu interior, disponible per a tot, no apocat, sinó alegre, a pesar de les proves sorgides, perquè Déu no treu del món, però sí lliura de la seva seducció i poder. (continuarà)
“AMIGOS DE FRAY MARTIN DE PORRES”.
Diciembre de 2009, nQ 503, página 04